Hi ha qui diu que l’estiu comença amb el solstici, o amb el primer bany de mar. Jo no. Per mi, l’estiu comença amb el primer mos d’un bon tomàquet. D’aquells de veritat. Aquells que només arriben quan toca. Que no han viatjat mil quilòmetres ni han crescut sota llums artificials.
Parlo dels tomàquets de soca-rel, com els de la cooperativa de Bràfim o els de Can Fonolls, a Montferri. Més a prop, impossible. Més gust, tampoc. Quan comencen a arribar, tot canvia: el plat, el paladar, l’ànim. Una llesca de pa, un tomàquet tallat a llunes, sal gruixuda, un bon raig d’oli, un polsim de pebre. Res més. No cal res més. És senzillesa pura i sabor absolut.
Hi ha tomàquets que et fan tancar els ulls. Que t’obliguen a menjar a poc a poc. Que fan olor de terra i d’estiu. I no n’hi ha cap d’igual: de cor, de Montserrat, de pera, de penjar… cadascun amb la seva textura, dolçor i caràcter. I tots tenen en comú una cosa: només val la pena menjar-los quan és el seu moment.
I aquest és el gran regal del producte local i de temporada: et torna al calendari natural. Et recorda que les coses bones no són sempre. Que cal esperar-les, i que aquesta espera forma part del plaer. Que menjar amb consciència és un acte de respecte: per la terra, per qui la treballa, i per tu mateix.
A Llépol ho sabem: no volem tomàquets al desembre ni maduixes a l’octubre. Volem el que toca, quan toca, i d’on toca. Perquè el sabor no es pot forçar. I perquè darrere de cada fruita i hortalissa hi ha una història que mereix ser explicada —i assaborida.
Benvinguts siguin, doncs, els primers tomàquets. Que comenci l’estiu.
LLépol, espai gastronòmic 