Fa uns dies em vaig preguntar a què m’agradaria que fes olor un restaurant.
A net?
Sí.
Però no a desinfectant.
Durant anys vaig tenir una categoria olfactiva molt concreta per a alguns llocs: aquella olor de producte de neteja fort, sec, gairebé institucional, que jo havia acabat batejant com olor d’URSS.
A flors?
Potser.
Però hi ha flors que omplen tant l’aire que acaben assegudes a taula amb tu.
A menjar?
Segurament.
M’agrada l’olor d’un sofregit, del pa, d’una cassola que fa hores que treballa.
Però no m’agrada sortir d’un restaurant i descobrir, quan arribo a casa, que la meva roba també ha passat per la fregidora.
A fresc?
Potser.
El problema és que encara no sé exactament quina olor fa la frescor.
El que sí que tinc clar és a què no vull que faci olor un restaurant.
A fregit. A desinfectant. A sàndal. A perfums massa dolços.
Olors que no acompanyen. Olors que volen que les miris, encara que les olors no es puguin mirar.
I pensant-hi, m’he adonat que amb la música em passa una cosa semblant.
Prefereixo jazz, blues o soul clàssic. I, en el jazz, sovint veus femenines.
Potser perquè són músiques que no em situen immediatament en un moment concret.
M’agrada pensar que són atemporals.
Moltes vegades he pensat a posar música clàssica, però sempre em queda el dubte que hi hagi gent que s’hi posi nerviosa.
No perquè la música clàssica sigui nerviosa.
Potser perquè alguns hem après a escoltar-la com una música que demana atenció.
I jo no vull que la música d’un restaurant demani atenció.
Vull que acompanyi.
Amb les olors em passa exactament el mateix.
No vull que algú entri i pensi:
—Quina bona olor fa!!
O, com a mínim, no vull que aquesta sigui la primera història que li expliqui el restaurant.
L’olor i la música no haurien de cridar l’atenció.
Haurien de ser-hi. Acompanyant.
Però llavors em va aparèixer una pregunta una mica més incòmoda.
Si sabéssim que una olor determinada predisposa tothom a ser feliç, la faríem servir?
D’entrada sembla una broma.
Una mena de feromona de la felicitat escampada discretament per la sala.
Però, si hi penso, un restaurant ja està ple de decisions pensades per predisposar.
Triem la llum. Les taules. Les cadires. La vaixella. La temperatura. La música. El menjar. El vi.
Triem què volem servir i què no volem servir.
Quins productes entren a la cuina.
Quines ampolles entren al celler.
Quines receptes ens representen i quines, encara que siguin bones o fàcils de vendre, preferim deixar fora.
Triem què es veu.
I què s’amaga.
En certa manera, un restaurant és un decorat.
La paraula pot semblar falsa, però no necessàriament ho és.
Quan convidem algú a casa també recollim una mica abans que arribi. Potser traiem una jaqueta de la cadira. Posem bé els coixins. No és mentida.
És una selecció.
Una versió ordenada de nosaltres mateixos.
Potser un restaurant també és això.
O potser és una cosa encara més complicada.
Potser no explica exactament qui som.
Potser explica qui ens agradaria ser.
Quan trio una música determinada, estic compartint un gust.
Quan decideixo que no vull una olor dolça a la sala, també.
Quan poso un vi a la carta i en descarto un altre.
Quan decideixo recuperar un conill cuinat sense tomàquet.
Quan prefereixo una cassola a una tècnica més espectacular.
Tot això són decisions.
I totes acaben construint una idea.
La pregunta és si ho fem conscientment.
I encara n’hi ha una altra.
Quan intentem que algú estigui còmode, estem acollint-lo o estem influint en ell?
Una llum càlida predisposa. Una cadira còmoda predisposa. Una música tranquil·la predisposa. Una olor agradable predisposa. Una copa ben triada també.
La manera com descrivim un plat crea una expectativa abans que arribi a taula.
La cuina sencera està plena de decisions pensades per provocar alguna cosa.
Potser el problema no és influir.
Potser la frontera és una altra.
Acompanyem l’experiència o intentem decidir-la per l’altre?
No voldria una olor que obligués ningú a ser feliç.
De fet, crec que tampoc voldria una música que obligués ningú a sentir res.
Ni un plat.
Ni un vi.
M’agrada més pensar que podem preparar el lloc.
Treure obstacles. Abaixar el volum. Evitar l’olor de fregit. Posar una llum amable.
Servir el menjar que creiem que té sentit.
Obrir una ampolla que ens agrada.
I després deixar que passin coses.
Potser un restaurant no ha d’explicar exactament qui som.
Potser és una versió ordenada de nosaltres mateixos.
O potser és el món que, durant unes hores, ens agradaria haver construït.
I quan obrim la porta, convidem els altres a entrar-hi.
