El rebost
Si el Xavier fos aquí, l’hauria trucat.
Hauríem passat hores parlant de cuina, de música, de llibres o de qualsevol cosa. Segurament hauríem començat parlant d’una cosa i hauríem acabat parlant-ne d’una altra.
Però ja no el puc trucar.
Així que he decidit continuar les nostres converses d’una altra manera. Llegint el que va escriure, recordant coses que em deia i, de tant en tant, responent-li.
L’altre dia llegia el capítol que dedica al rebost de la iaia Antònia.
Mentre el llegia, em vaig adonar que no parlava només d’un armari ple de menjar. Parlava d’una manera d’entendre la cuina i, segurament, també d’una manera de viure.
En aquell rebost hi havia herbes seques, fruita seca, alls, cebes, oli, vi… Les coses de sempre. Tot allò que calia tenir a mà per poder cuinar amb el que hi havia.
He pensat en el meu rebost.
És força diferent del de la iaia Antònia. Hi tinc ingredients, ampolles de vi, llibretes, llibres, papers amb idees apuntades de pressa, records d’àpats i coses que guardo perquè penso que algun dia em poden servir.
De vegades hi busco una cosa i n’acabo trobant una altra que ja ni recordava que hi tenia.
I he pensat que, al capdavall, potser no són tan diferents, els nostres rebosts.
Cadascú hi guarda allò que necessita per fer la seva cuina.
M’hauria agradat parlar-ne amb el Xavier. Explicar-li com és el meu rebost, preguntar-li alguna cosa del de la iaia i, segurament, acabar discutint sobre algun ingredient.
Però mentre llegia les seves paraules, m’he adonat que, d’alguna manera, ja ho estàvem fent.
Avui hem tornat a parlar de cuina.
