Hi ha ingredients que només existeixen durant uns dies.
Les flors de carbassó en són un.
Són delicades, efímeres i sorprenentment versàtils. M’agraden tant farcides com simplement fregides, però també en preparacions dolces. Cada any espero el moment en què tornen a aparèixer.
Les vaig descobrir a Itàlia.
Allà també vaig descobrir molts altres ingredients. Però, sobretot, vaig descobrir una manera diferent de cuinar.
No més bona.
Diferent.
I això em fa pensar que la cuina mediterrània no és una sola cuina. És una manera compartida d’entendre el producte que s’expressa de formes molt diverses.
Potser la riquesa de la cuina no neix de la globalització.
Neix de la mirada.
De la manera com cada lloc observa un mateix ingredient i el fa seu.
Les flors de carbassó no han canviat.
La que va canviar vaig ser jo.
La cuina no viatja perquè els ingredients viatgi. La cuina viatja perquè nosaltres canviem la manera de mirar-los.
Ho continuaré pensant.
