De vegades em pregunten d’on surten les idees.
Abans hauria respost que de la creativitat.
Ara ja no n’estic tan segura.
Amb els anys he descobert que moltes de les coses que avui defineixen Llépol no van néixer perquè un dia ens les imaginéssim. Van aparèixer mentre intentàvem resoldre alguna cosa que no acabava de funcionar. Una necessitat, un dubte, un petit entrebanc.
I, de vegades, una oportunitat que no havíem previst.
Una resposta que funcionava es repetia. I un dia deixava de ser una solució puntual per convertir-se en una manera de fer.
Potser és així com neixen algunes de les coses que duren.
No perquè les hàgim pensat perfectes des del primer dia, sinó perquè hem sabut observar, escoltar, prendre decisions i, quan calia, canviar-les.
Amb els anys he entès que la identitat d’un projecte no es construeix només amb grans decisions.
També es construeix amb moltes petites decisions que, amb el temps, deixen de semblar decisions perquè ja formen part de la nostra manera de treballar.
Però no passa sol.
Cal decidir, equivocar-se, rectificar i tornar a provar.
I potser el més interessant és que mai no s’acaba del tot.
Deu anys després, continuo construint Llépol.
