Quan era petita vaig anar a moltes inauguracions de pintura del meu pare. En una d’elles, crec que a la Sala Dalmau, al carrer Consell de Cent de Barcelona, algú li va preguntar per què no feia una pintura més contemporània.
Encara recordo la cara que va fer.
Crec que va comptar fins a deu. Coneixent-lo, ja era molt.
Va començar explicant que contemporanis ho érem tots els que vivíem en una mateixa època. Que potser aquell home volia dir avantguardista.
I llavors va parlar de Picasso, de Cézanne, de Juan Gris.
Artistes que havien qüestionat la manera de pintar del seu temps, que havien obert camins nous i que, amb els anys, s’havien convertit en clàssics. Els que un dia havien trencat amb el que estava establert ara eren als museus, als llibres d’història de l’art i formaven part del que estudiaven els pintors que venien després.
El meu pare els coneixia molt bé.
Sempre anava amb un bloc de paper i una ploma.
A Florència es podia passar una bona estona mirant com un pintor o un escultor del Renaixement havia resolt els plecs d’un vestit, els colors, una ombra o la perspectiva. A París dibuixava escultures de Maillol o de Gargallo. A Amsterdam, Rembrandt el tenia fascinat. I podies anar caminant tranquil·lament pel carrer fins que trobava una portalada barroca i ens havíem d’aturar perquè la volia dibuixar.
I mentre mirava, explicava.
Qui ho havia fet, quan, com, per què, què havíem de mirar i què tenia d’especial aquella manera de resoldre les coses.
De petites, la meva germana i jo anàvem als museus pràcticament arrossegades. Els diumenges que estàvem amb ell acostumàvem a anar a veure alguna cosa: una exposició, un museu, una església, un edifici…
Després vam créixer i ja no ens hi havia d’arrossegar.
Primer escoltàvem. Després vam començar a mirar. Més endavant discutíem. I vam acabar fent petits concursos davant de les obres, a veure si sabíem de qui eren, de quina època o què estàvem mirant.
Per tant, quan aquell home li va preguntar per què no pintava d’una manera més contemporània, no estava parlant amb algú que desconegués les avantguardes.
Era historiador de l’art, les havia estudiat i sabia perfectament què s’estava fent. Segons com es mirés, deia que ell era hereu del noucentisme.
I pintava figuratiu.
Perquè aquella era la seva manera de pintar.
Han passat molts anys d’aquella inauguració i feia temps que no hi pensava.
Fa uns dies mirava Gènesi, la sèrie sobre Ferran Adrià. Parlaven de creació, dels límits de la cuina, de fins on es podia arribar, i en un moment va aparèixer una pregunta:
Què és natural?
I no sé ben bé per què vaig tornar a pensar en el meu pare.
En aquella inauguració, en els blocs de paper, en Rembrandt i en totes aquelles hores de museu.
I em vaig començar a preguntar què fem amb tot allò que hem rebut dels que hi havia abans que nosaltres.
Perquè quan parlem de crear sembla que tard o d’hora hàgim d’acabar parlant de trencar límits.
Però qui els ha posat?
No és el mateix un límit que posa la matèria que un que posa la tècnica. Ni una llei que una convenció. Ni un límit moral que una moda. Ni una cosa que no podem fer que una cosa que simplement no s’ha fet mai.
I abans de saltar-nos-en un potser convindria saber qui l’ha posat i per què.
Perquè saltar-se’l pot ser genial, estúpid, irresponsable o simplement irrellevant.
I llavors apareixen els genis.
Picasso, Mozart, Einstein, Messi, Adrià… Persones que, en disciplines molt diferents, han estat capaces de fer coses que han canviat la manera com els altres entenien allò que feien.
Sempre m’ha intrigat això.
Un geni neix o es fa?
No ho sé. Segurament hi ha capacitats excepcionals, però també hi ha coneixement, feina, disciplina, oportunitats i moltes hores dedicades a una mateixa cosa.
I cap d’ells va començar de zero.
Abans de Picasso hi havia segles de pintura. Abans de Mozart hi havia música. Abans de Messi hi havia futbol. Abans d’Adrià hi havia cuina.
Primer hi ha tot allò que ja existeix.
Cal mirar, estudiar, aprendre, repetir, equivocar-se, entendre com ho han resolt els altres.
I després, de tant en tant, algú es pregunta:
I per què això ha de ser així?
Potser aquí comença alguna cosa.
Però tampoc n’hi ha prou.
Fer una cosa que ningú no havia fet abans no et converteix automàticament en un geni. Puc posar una anxova dins d’un croissant de xocolata amb mostassa i és possible que sigui la primera persona que ho faci.
Espero.
La novetat, tota sola, no és suficient.
A més, podem caure en una altra contradicció. Si per ser modern has de trencar obligatòriament amb el que hi havia abans, arriba un moment que trencar també es converteix en una norma.
I d’això, a la cuina, en sabem una mica.
Durant una temporada sembla que tots hàgim de fer determinades coses. Després en venen unes altres. I al cap d’uns anys allò que semblava imprescindible desapareix de les cartes.
Algunes coses queden, d’altres no. Algunes acaben formant part de la manera habitual de treballar i d’altres només les recordem quan mirem fotografies antigues.
Per això també necessitem temps.
El que un dia va ser una ruptura pot acabar convertint-se en una herència.
I amb Adrià potser ja està passant una cosa semblant. El seu llegat no crec que depengui de quantes esferificacions continuem fent. Potser serà molt més important tot allò que avui un cuiner es permet pensar perquè abans algú es va preguntar per què la cuina havia de ser d’una determinada manera.
Però ser hereu d’algú no vol dir copiar-lo.
El meu pare podia estudiar Picasso sense pintar com Picasso. Podia quedar fascinat per Rembrandt sense voler pintar com Rembrandt. Podia dibuixar una escultura de Maillol, aturar-se davant d’una portalada barroca i després tornar al seu estudi i continuar pintant com ell havia decidit pintar.
I això em torna a portar a aquella inauguració.
Potser aquell home pensava que el meu pare no traspassava determinats límits perquè no havia arribat fins allà.
Però hi havia arribat.
Els coneixia.
I havia decidit no traspassar-los.
Això també és criteri.
No sé què és exactament crear. I encara menys què fa que algú sigui un geni. Si és el que inventa, el que transforma, el que obre camins perquè els altres els puguin seguir o el que sap veure alguna cosa que els altres encara no veuen.
Segurament no hi ha una única resposta.
Però cada vegada em sembla més difícil separar la creació del coneixement, de l’herència i del criteri.
Saber què hi havia abans. Entendre per què les coses són com són. Preguntar-se qui ha posat els límits i decidir què en fem.
Alguns els traspassarem.
Alguns els conservarem.
I alguns descobrirem que només eren una moda.
No sé si és això, crear.
El que sí sé és que, si haguessis anat a passejar amb el meu pare, probablement hauries arribat tard.
En algun moment hauria trobat una portalada barroca, hauria tret el bloc i la ploma i s’hauria aturat a dibuixar-la.
Primer s’havia de mirar.
