La pica de Llépol és plena d’olles, cassoles, paelles i altres estris que esperen pacientment que algú els renti. Jo no tinc tanta paciència.
I just en aquell moment, algú decideix explicar-me la seva vida. En dos minuts ja conec els fills, els nets, la jove i algun problema familiar que no sé ben bé per què m’hauria d’interessar.
Però somric. En sé molt, de somriure.
Sempre he pensat que em vaig equivocar d’ofici i que hauria d’haver estat capellà o psicòleg. Per la quantitat de confessions que he escoltat al llarg de la vida, ja podria tenir una certa experiència.
Si algun dia em demanen una penitència, els assenyalaré la pica. A Llépol n’hi ha molta.
I aquí comença el problema de la ironia.
Jo sé perfectament què vull dir. Però qui m’escolta pot entendre una cosa ben diferent. De vegades, perquè no ha captat la ironia. D’altres, perquè és una ironia tan meva, tan privada, que difícilment la pot entendre ningú més.
I em pregunto: per què necessitem la ironia?
Potser és un mecanisme de defensa. Potser serveix per treure ferro a les coses o, en el meu cas, per posar fre a una llengua que de jove no tenia gaire costum de frenar.
També pot ser una manera de mirar el món. Les persones que som optimistes de mena, d’alguna manera ens han de prendre seriosament.
Però no confonguem la ironia amb la broma. Una broma hauria de fer gràcia a tothom qui hi participa. Si només riu qui la fa, potser ja no és una broma. I si he de riure’m d’algú, prefereixo començar per mi mateixa, que em conec prou bé i tinc material per estona.
La ironia, en canvi, no sempre fa riure. De vegades només ens permet dir una cosa sense haver-la de dir del tot.
I potser aquest és el seu gran avantatge. O el seu gran inconvenient.
Perquè, ben mirat, si ningú no entén la meva ironia, potser el problema no és dels altres.
Mentrestant, les cassoles continuen a la pica.
