Recordo una nit de Reis a casa del Joan i la Rosa.
Érem els cinc cosins dormint en una habitació petita.
O, més ben dit, intentant dormir.
Estàvem convençuts que aquella nit sentiríem arribar els Reis.
Callàvem.
Escoltàvem.
Qualsevol frec podia ser un camell.
Qualsevol soroll podia ser algú deixant els regals.
Fins i tot imaginàvem els Reis bevent una copa de cava abans de continuar el camí.
No sé quanta estona vam aguantar desperts.
Morts de cansament i d’espera, ens vam acabar adormint.
Curiosament, no recordo què va passar l’endemà.
No recordo els regals.
Ni qui es va despertar primer.
Ni si vam córrer a buscar-los.
Recordo la nit.
Els cinc cosins dins d’aquella habitació.
Els silencis.
L’espera.
I aquella certesa absoluta que, si estàvem prou atents, sentiríem passar els camells.
Quan som petits, gairebé tot és una primera vegada.
Tot és nou.
Tot està per passar.
Triguem molts anys a descobrir que la vida també està feta d’últimes vegades.
I que gairebé mai sabem que ho són quan estan passant.
Quan va morir el meu pare, durant molt de temps vaig tenir una sensació estranya.
Sabia que havia mort.
Però una part de mi esperava que em truqués.
Que em digués que tot havia estat una broma.
Fins i tot somiava que era viu, que s’ho havia inventat tot i que un dia tornaria per veure què havia passat mentre no hi era.
Amb el temps vaig deixar d’esperar aquella trucada.
Però no vaig deixar de parlar amb ell.
No en veu alta.
És una altra mena de conversa.
Passa alguna cosa i penso què n’hauria dit.
Veig alguna cosa i em pregunto si li hauria agradat.
De vegades imagino la resposta.
I moltes vegades crec que sé perfectament què m’hauria contestat.
Potser hi ha persones amb qui hem parlat tant que la conversa no s’acaba del tot quan marxen.
Es queda amb nosaltres.
I continua canviant, perquè nosaltres continuem vivint.
Potser fer-se gran també és això.
Anar acumulant primeres vegades.
I últimes vegades.
Aprendre a dir adéu.
I descobrir que alguns adéus no acaben de ser mai del tot un adéu.
Encara puc tornar a aquella habitació.
És de nit.
Intentem no adormir-nos.
Escoltem qualsevol soroll esperant sentir els camells.
No recordo els regals de l’endemà.
Però els cinc encara som allà.
