Recordo el gelat de xocolata desfent-se.
Era un estiu al Masnou. Feia molta calor i estàvem a casa d’una amiga de la família.
Un dia ens va agafar als quatre nens —la meva germana i jo i els seus dos fills—, ens va ficar al seu Renault 4L i ens va portar a buscar un gelat.
Cadascú va triar el gust que més li agradava.
Devia ser un moment de felicitat absoluta.
Quatre nens amb un cucurutxo a les mans.
Després vam tornar a pujar al cotxe.
Feia molta calor i el gelat de xocolata de la meva germana petita, la Laia, va començar a fondre’s.
Recordo com li regal imava per les mans.
Recordo que n’hi havia per tot arreu.
I recordo els seus plors desconsolats.
No recordo què portava posat.
No recordo quin gelat havia triat jo.
No recordo què vam fer després.
Però recordo perfectament aquella xocolata desfent-se.
I em pregunto per què.
Què ens fa recordar el que recordem?
Amb els anys, de dies sencers ens en queden només uns minuts.
De persones que hem conegut, un gest.
D’una casa, una olor.
D’un viatge, una finestra.
D’una conversa, una frase.
De vegades, fins i tot, una llum.
Petites escenes aparentment insignificants que, per alguna raó, decideixen quedar-se.
Potser per això em costa pensar en una vida dividida entre èpoques felices i èpoques tristes.
Aquella tarda, en pocs minuts, la Laia va passar de la felicitat d’un gelat de xocolata a plorar desconsoladament perquè se li desfeia entre les mans.
Les dues coses van passar.
Les dues eren certes.
I entre una i l’altra gairebé no hi havia distància.
Potser només un fil molt estret.
No sé per què recordo aquell gelat.
Però després de tants anys, encara el veig fondre’s.
