Quan les meves filles eren petites, abans d’anar a dormir els llegia.
Durant una temporada van ser els mites. Grecs, romans, víkings. Teníem uns llibres grans, il·lustrats, plens de déus i herois que feien coses que, ara que hi penso, potser no eren les més adequades per agafar el son.
Els déus s’enfadaven, s’enganyaven, es venjaven. Hi havia pares que es menjaven els fills, germans que es mataven, càstigs eterns i gent convertida en tota mena de coses.
A l’Aina li encantaven. Quan acabava una història sempre en volia una altra.
La Victòria acostumava a quedar-se adormida pràcticament a la segona paraula.
Cadascuna ho aprofitava a la seva manera.
Entre aquelles històries hi havia la de Prometeu, que va robar el foc als déus per donar-lo als humans. Zeus, que no destacava precisament per la seva capacitat de perdonar, el va condemnar a tenir una àguila que li mengés el fetge. A la nit li tornava a créixer i l’endemà, tornem-hi.
I jo explicant-los això abans d’anar a dormir.
No recordo quines converses van provocar aquells llibres. Sí que recordo que les preguntes podien aparèixer en qualsevol moment. Al llit, dinant o anant en cotxe.
—Mama, què és Déu?
Ves contestant.
No recordo tampoc què vaig respondre. Segurament que hi havia gent que creia unes coses, gent que en creia unes altres i gent que no hi creia.
Mai m’ha interessat gaire donar-los respostes tancades.
Educar, per mi, no és omplir algú de contingut inamovible i intocable. És donar eines per aprendre, per espavilar-se, per preguntar, per dubtar. Per intentar entendre el món. O no entendre’l, que també passa.
I sobretot conservar una cosa que els nens fan amb absoluta naturalitat: començar cada dia com si tot fos nou i tinguessin ganes de descobrir-ho tot.
Això, quan són petites, és fantàstic.
Quan arriben a l’adolescència i decideixen aplicar el mateix criteri a tot el que dius tu, ja té una mica menys de gràcia.
Durant aquells anys em vaig estirar més d’una vegada els cabells pensant per què dimonis les havia educat perquè fossin tan crítiques.
I sí, algun cop vaig acabar una discussió amb un:
—Perquè ho dic jo.
No és gaire Bet.
Però hi ha moments en què la filosofia no resol res i s’ha de sortir de casa.
Fa uns dies vaig veure una publicació de Toni Massanés, de la Fundació Alícia. Deia:
«Cuinar ens va fer humans. Si deixem de fer-ho… deixarem de ser-ho?»
I vaig pensar en Prometeu.
No sé si cuinar ens va fer humans. Això ho deixo per als antropòlegs, arqueòlegs i tota la gent que en sap molt més que jo.
Però la pregunta em va quedar al cap.
Perquè una de les coses que fem els humans és transformar.
Amb el foc vam poder transformar els aliments. Però no només amb el foc. Fermentem, assequem, salem, triturem, barregem, deixem reposar. Observem què passa. Ho provem. Alguna cosa funciona i la tornem a fer.
I després l’ensenyem a algú.
Potser aquí hi ha una part important de la història.
Algú va descobrir que si feia una cosa d’una determinada manera passava alguna cosa. Algú altre ho va aprendre. Ho va repetir. Ho va canviar una mica. I ho va tornar a explicar.
Encara ho fem.
A casa aprenem a menjar molt abans de saber què significa cultura o tradició.
Aprenem que hi ha coses que es mengen en dies determinats. Que una recepta es fa així perquè a casa sempre s’ha fet així. Que el pa no es llença. Que quan ve algú posem un altre plat a taula.
Aprenem gustos, olors, gestos i costums sense saber que els estem aprenent.
Fins que sortim de casa i descobrim que els altres ho fan diferent.
I llavors apareix aquella frase:
—A casa nostra això no es fa així.
A casa nostra.
Dues paraules i ja hem començat a construir un nosaltres.
Pot ser una família, un poble, un territori o tot un país. I potser per això som capaços de discutir seriosament què porta un romesco o què es pot posar en una paella.
Sembla que discutim sobre menjar.
Però potser estem discutint sobre qui som.
El problema és quan confonem tradició amb deixar les coses quietes.
Perquè no sé si les tradicions funcionen així. Algú ens ha ensenyat una recepta i nosaltres l’hem feta nostra. Potser l’hem canviada perquè no teníem un ingredient, perquè n’hem descobert un altre o simplement perquè ens ha donat la gana. I després algú l’aprendrà de nosaltres i segurament també farà el que voldrà.
Per sort.
Si no, encara estaríem cuinant exactament com fa cent, cinc-cents o dos mil anys.
Amb el coneixement passa una mica el mateix.
Aquells mites que jo explicava a les meves filles havien passat per no sé quantes persones abans d’arribar a uns llibres de Barcanova que teníem a casa. Històries explicades durant segles, escrites, traduïdes, adaptades, il·lustrades i finalment llegides en una habitació a dues nenes.
Una demanava una història més.
L’altra dormia.
I algun dia, al cotxe, apareixia una pregunta sobre Déu.
Han passat molts anys.
L’Aina i la Victòria són adultes. Continuen llegint. Tenen criteri propi. Pensen, pregunten, discuteixen. Algunes de les coses que els vaig ensenyar les han conservat, d’altres les han canviat i unes quantes segurament les han enviat directament a pastar fang.
I està bé.
Perquè potser educar mai no va ser aconseguir que pensessin com jo.
Era aconseguir que pensessin.
