Estic de cara a la paret.
Davant del taulell on treballo.
Tallant, coent o muntant plats.
Del menjador gairebé no en veig res.
El sento.
Sento entrar i sortir l’Albert i el Gerard.
Primer amb les comandes.
Després amb els plats que ja estan preparats.
Van i tornen.
—Un vi.
—Uns glaçons.
—Ja teniu els primers de la dos-u?
—Encara no.
I jo encara no entenc com l’Albert s’entén amb els noms de les taules.
—Albert, quina és la dos-u? La primera o la segona?
I continuem.
El forn s’obre i es tanca.
L’Anna omple safates.
El Gerard prepara plats.
Jo continuo al meu taulell.
Fins que en algun moment em giro.
I veig que tot rutlla.
Els plats surten quan toca.
La sala entra i surt.
La cuina respon.
Però de vegades el ritme es trenca.
No passa res extraordinari.
Un plat s’endarrereix.
Dues persones parlen alhora.
Algú no entén què li diuen.
Els plats comencen a acumular-se damunt del taulell.
I, de sobte, sembla que tot costi més.
És llavors quan necessito parar un segon.
Respirar.
Mirar.
I continuar per on ho havia deixat.
Surt un plat.
Després un altre.
L’Anna torna a omplir una safata.
El Gerard continua.
L’Albert entra i torna a sortir.
I, sense que ningú hagi dit res, recuperem el ritme.
Potser caminar s’hi assembla una mica.
Caminem sense pensar com ho fem.
Fins que ensopeguem.
I és aleshores quan ens adonem que també caminàvem a un ritme.
El ritme és una d’aquelles coses que gairebé no notes quan hi és.
Però que notes de seguida quan el perds.
