Quinze minuts.
Això era el que necessitàvem.
Entrava una comanda a la cuina i alguns dels primers plats necessitaven aproximadament aquell temps.
No perquè anéssim lents, sinó perquè hi havia coses que volíem fer al moment: coure, escalfar, acabar una salsa, muntar un plat.
Quinze minuts no són gaire.
Però quan estàs assegut en una taula esperant que arribi alguna cosa, poden ser molt llargs.
Podíem intentar escurçar-los. Preparar més coses abans, simplificar els plats, córrer una mica més.
O podíem fer una altra cosa.
Deixar de considerar aquells quinze minuts un problema.
I omplir-los.
Així van néixer els quatre «per picar».
Petites coses que arriben a taula mentre a la cuina comencem a preparar els primers.
No els vam pensar per fer el menú més llarg, ni més gastronòmic, ni més sofisticat.
Els vam pensar perquè la cuina necessitava respirar i la sala no havia d’esperar.
Amb el temps s’han convertit en una de les parts més reconeixibles del menú.
I potser per això costa imaginar que algun dia puguin canviar.
Però aquella estructura que ara sembla tan nostra també va ser, un dia, un canvi. Una manera diferent de resoldre una cosa que no acabava de funcionar.
Va funcionar i en vam aprendre.
Ara sé coses que aleshores no sabia. Llépol també és diferent i nosaltres treballem d’una altra manera.
Una idea pot haver estat bona sense haver de ser bona per sempre.
Canviar-la no esborra el que ha funcionat. Forma part del que n’hem après.
Aquells quinze minuts no van desaparèixer.
El que va canviar va ser què fèiem amb ells.
I potser algun dia ho tornarem a canviar.
