Durant una estona vam estar asseguts enmig d’un camp llaurat només per esperar.
Havíem portat cadires.
Ens vam asseure.
I vam mirar el cel.
No hi havia res més a fer.
De fet, havíem anat fins allà precisament per això.
Per no fer res.
Esperar.
A poc a poc, la llum va començar a canviar.
Sabíem perfectament què passaria. Sabíem a quina hora començaria, quant duraria i quan tornaria a aparèixer el Sol.
Però saber-ho no ens havia preparat per sentir-ho.
Quan el Sol va quedar completament tapat, va arribar una foscor estranya.
No era de nit.
Era una altra cosa.
Recordo sobretot el silenci.
I una sensació difícil d’explicar.
Foscor còsmica.
Durant uns instants vaig tenir una consciència gairebé física de ser molt petita davant d’alguna cosa que continuaria passant amb nosaltres o sense nosaltres.
Havia preparat Space Oddity, de David Bowie, per escoltar-la en aquell moment.
Però me’n vaig oblidar.
La vaig posar quan el Sol ja començava a aparèixer una altra vegada.
I potser per això també quedarà lligada per sempre a aquell moment.
Després va tornar la llum.
Vam plegar les cadires i vam tornar a casa.
Des d’un pont sobre l’autopista vaig veure una altra imatge.
Una cua llarguíssima de cotxes en direcció a casa seva.
Des de dalt era preciosa.
En la foscor de la nit, els llums vermells dels cotxes, tots en línia, formaven una mena de cordó que semblava no acabar-se mai.
Em vaig quedar mirant-lo.
I immediatament vaig pensar en la gent que era dins d’aquells cotxes.
Per a mi era una imatge.
Per a ells probablement era una retenció.
Cansament.
Impaciència.
Temps perdut.
I em va fer gràcia la contradicció.
Feia poc que nosaltres havíem estat en un camp esperant que una ombra tapés el Sol.
També havíem perdut el temps.
Però l’havíem decidit perdre.
Potser aquesta és la diferència.
Una cosa és el temps que decidim regalar a alguna cosa.
I una altra el temps que sentim que ens prenen.
Contemplar necessita temps.
Però potser necessita, sobretot, llibertat.
La llibertat de decidir que durant una estona no hem de produir res.
Ni avançar feina.
Ni aprofitar el dia.
Ni arribar enlloc.
Només mirar.
Vivim envoltats de coses que han de servir per alguna cosa.
Mesurem el temps.
L’aprofitem.
L’organitzem.
Intentem no perdre’l.
I, en canvi, algunes de les coses que més recordem són absolutament inútils.
Una olor.
Una cançó.
Una llum.
Una frase que algú va dir fa molts anys.
Una data que no necessitem per a res.
Un cordó de llums vermelles vist des d’un pont.
La foscor durant uns minuts enmig d’un camp.
La memòria no sembla gaire interessada en la utilitat.
Guarda el que vol.
Potser per això continuem necessitant moments en què no passa res.
Moments que no serveixen per a res.
Moments en què simplement mirem.
No sé si contemplar és perdre el temps.
Però començo a pensar que hi ha temps que només podem trobar quan acceptem perdre’l.
