Una taula parada per a vuit.
Quatre amics i quatre de família.
Només sabien que venien a sopar. No els havia explicat què menjarien, ni quants plats hi hauria, ni gairebé res del que estava preparant.
I aquesta era una mica la gràcia.
Van seure, vam servir el primer plat i va començar el sopar.
Menjaven, bevien, parlaven de com havia anat el dia. Algun «que bo», preguntes sobre el que acabaven de tastar, una copa que s’omplia una altra vegada.
I jo anava entrant i sortint de la cuina.
Portava un plat, l’explicava i tornava a marxar.
Al cap d’una estona, el següent.
Feia molts anys que no ho feia així.
I en algun moment em vaig adonar que s’assemblava molt als tastos i maridatges que fèiem a Llépol fa anys. Nosaltres pensàvem els plats, l’ordre, els vins, i entre un i l’altre explicàvem què estàvem fent i per què.
No sé si havia pensat en aquells tastos quan vam començar a donar voltes al nou menú.
Segurament no.
Però alguna cosa d’allò encara hi era.
Per a ells era un sopar.
Per a mi, a més, era una prova.
Volia veure què passava amb una idea que feia setmanes que només existia damunt del paper.
Si les quantitats eren les correctes.
Si un plat portava bé al següent.
Si hi havia prou temps per menjar, parlar i beure sense que el sopar s’aturés.
I què passava quan ningú havia de decidir què venia després.
Al final els vaig explicar què estàvem fent.
Els vaig parlar de La Drecera i El Camí Ral.
Els noms els van agradar.
I em va fer il·lusió, perquè feia dies que buscàvem una manera d’explicar dos recorreguts sense parlar d’un menú curt i un menú llarg.
Una drecera i un camí ral porten cap a algun lloc. Un hi arriba abans. L’altre permet fer més camí.
I potser això és el que m’agradaria que passés ara a Llépol.
Que quan algú s’assegui a taula ens faci confiança durant una estona.
Que ens deixi decidir què ve primer i què ve després. Explicar-li per què hem fet aquell plat. Cuinar el que tenim a prop, el que està bo en aquell moment, recuperar alguna recepta que ens agrada o provar-ne una de nova.
En definitiva, fer plats que ens agradin.
Pot semblar que demanar confiança ens dona més llibertat.
I sí.
Però també ens dona més responsabilitat.
Perquè si algú et diu: d’acord, porta’m el que tu creguis, has de procurar que tot tingui sentit.
No només cada plat.
També l’ordre, les quantitats, el ritme, les pauses. El que acabes de menjar i el que vindrà després.
Ahir, mentre ells menjaven, bevien i parlaven, jo els mirava de tant en tant.
No sabien que també els estava observant.
Volia saber si funcionava.
Els va agradar.
Ara falta la prova de veritat.
Que vosaltres també ens feu confiança.
