Imaginem que un dia fem el millor pastís del món.
No és que ens hagi sortit bo, és que ens ha sortit extraordinari. Té una textura perfecta, els gustos estan equilibrats i és d’aquells que, quan els tastes, tanques els ulls. Fins i tot els crítics gastronòmics coincideixen que és una obra genial.
L’endemà intentem tornar-lo a fer.
I no surt igual.
Ho provem una altra vegada. Mateixos ingredients, mateixes quantitats, mateix forn. Però res. Potser la fruita era més madura, potser aquell dia feia més humitat, o potser vam fer alguna cosa sense adonar-nos-en.
A la cuina això passa. Les receptes mai no surten exactament iguals. Hi ha massa variables, i també hi ha les mans i el criteri de qui cuina.
Però tornem al pastís.
Si no aconseguim repetir-lo mai més, continua sent genial? I nosaltres, som uns genis?
Potser hauríem de començar separant una obra genial d’una persona genial. No és ben bé el mateix. Una persona pot tenir molt talent i no arribar a fer mai res que considerem genial. I algú pot aconseguir una cosa extraordinària una sola vegada.
Però què és exactament la genialitat? I qui ho decideix?
Quan tastem un plat el mirem, l’olorem, el tastem. Notem les textures, els contrastos, si està equilibrat. A vegades ens sorprèn, a vegades ens emociona, i a vegades no sabem ben bé què ens ha passat.
Només sabem que ens ha agradat molt.
I no sempre ho sabem explicar.
Pensem amb paraules, sí, però també amb imatges, olors, records i sensacions. Quan cuinem, moltes vegades sabem que una cosa funcionarà, o que no funcionarà, abans de saber explicar-ne el perquè.
Però que un plat ens emocioni no vol dir necessàriament que sigui genial. El pastís que feia la nostra àvia ens pot emocionar moltíssim, i potser no era cap meravella gastronòmica.
O potser sí.
Aleshores, què valorem? La tècnica? L’originalitat? L’equilibri? La capacitat de sorprendre? Que ens faci sentir alguna cosa?
Un plat pot ser tècnicament impecable i deixar-nos indiferents. I un altre, molt senzill, ens pot semblar extraordinari.
I encara hi ha una altra cosa. Sabem qui l’ha cuinat?
Quan tastem un vi i sabem qui l’ha elaborat, de quina varietat és o quant costa, ja tenim una idea del que ens trobarem. Aquesta informació ens ajuda a entendre’l, però també ens condiciona.
Amb els cuiners passa el mateix.
Si sabem que un plat l’ha creat un cuiner considerat genial, potser ja ens asseiem a taula esperant trobar-hi la genialitat.
Però si exactament el mateix plat l’hagués fet una cuinera desconeguda, què en pensaríem?
El plat seria el mateix. El que hauria canviat seria la nostra mirada.
I aquí comencem a tenir un problema.
Ens agrada posar noms a les coses, i sembla que encara ens agradi més posar-los a la genialitat. Parlem dels grans cuiners, dels grans creadors, com si tot hagués sortit del seu cap i de les seves mans.
Però una cuina no funciona així.
Un plat pot començar amb una idea, però després algú el prova, algú hi troba a faltar acidesa, un altre canvia una cocció, algú proposa una altra textura. I al final surt una cosa extraordinària.
Qui és el geni?
El que va tenir la primera idea? El que va trobar la solució? El que signa el plat?
O potser hi ha creacions genials que són el resultat de moltes persones?
I què fem amb les receptes tradicionals, que han anat canviant i millorant durant generacions? No sabem qui les va inventar, ni qui hi va fer aquella modificació que les va convertir en extraordinàries. Però continuen existint, i les continuem cuinant.
Potser no necessitem saber qui és l’autor per reconèixer que una cosa és genial.
O potser sí que necessitem un autor per poder parlar d’un geni.
Perquè sembla que ens agradi convertir determinades persones en una mena d’éssers superiors. Si algú és un geni, tot el que fa ha de ser genial. I si no ens agrada, potser pensem que som nosaltres que no ho hem entès.
Però un geni també es pot equivocar. Pot fer una obra mediocre, pot tenir un mal dia o potser aquell pastís extraordinari no li tornarà a sortir mai més.
I això no treu cap mèrit al pastís.
Admirar algú no hauria de significar deixar de pensar.
També hi ha una altra qüestió. Per què ens agraden tant els genis?
Potser perquè necessitem admirar persones que fan coses que nosaltres no sabem fer. Això no té res de dolent. El problema és quan acabem confonent la seva capacitat amb el seu valor com a persones.
I em sembla que aquesta confusió va molt més enllà de la cuina.
Vivim envoltats de models d’èxit. Hem de tenir una feina millor, una casa millor, un cotxe millor. Hem de créixer, destacar, superar-nos, arribar més lluny.
Millor que què? Més lluny d’on?
Sembla que no n’hi hagi prou de fer bé les coses. També hem de demostrar que som els millors.
De petits ja ens trobem amb aquests models. El millor de la classe, el que guanya la cursa, el protagonista de l’obra de teatre.
Recordo que quan arribava Sant Jordi tothom volia fer algun dels papers importants.
Jo volia ser el drac.
No sé si això vol dir res. A mi el drac em semblava molt més interessant.
Amb els anys he entès que no ser bo en matemàtiques no significa ser dolent. Que no aconseguir el paper protagonista no vol dir no saber actuar. I que una cosa ens pot agradar molt sense que necessàriament se’ns doni bé.
No tots tenim les mateixes capacitats, ni els mateixos interessos. Ni tan sols pensem de la mateixa manera.
I tampoc no tenim per què voler les mateixes coses.
Tornem a la cuina.
Hi ha qui té una facilitat extraordinària per imaginar plats, qui domina les coccions, qui coneix el producte com ningú, qui sap organitzar una cuina i qui és capaç de transmetre tot el que sap. També hi ha qui gaudeix repetint una recepta que ha après de la seva mare i no té cap interès a inventar-ne una altra.
I què?
Una societat necessita persones diferents, igual que una cuina necessita capacitats diferents. No tots hem de ser creadors, ni innovadors, ni genis. I això no significa que uns siguin més valuosos que els altres.
Potser ens hem acostumat massa a confondre el talent amb la genialitat, la genialitat amb l’èxit i l’èxit amb la felicitat.
Podem admirar una obra genial sense convertir el seu autor en un déu. Podem reconèixer que algú té una capacitat extraordinària sense voler ser com ell.
I podem voler aprendre, millorar, fer les coses tan bé com sapiguem, sense necessitat de competir amb ningú.
Perquè potser no es tracta de trobar el lloc que ens han reservat, ni d’arribar al lloc on se suposa que hauríem d’arribar.
Potser es tracta de poder escollir.
Ser bons en una cosa i dedicar-nos a una altra. Canviar d’opinió, descobrir interessos nous, equivocar-nos. Voler ser protagonistes o preferir mirar l’obra des d’un altre lloc.
O voler fer de drac.
Al capdavall, no ser el protagonista d’una obra de teatre no significa ser un personatge secundari de la pròpia vida.
