Cada cert temps el món torna a descobrir Homer.
Aquesta vegada serà gràcies a una pel·lícula. Altres vegades ha estat una nova traducció, un professor, un llibre o una conversa.
No sé si la pel·lícula serà fidel a L’Odissea.
Ni tan sols és el que més m’interessa.
M’agrada pensar que algú entrarà en una llibreria buscant Homer.
I això, per si sol, ja em sembla una bona notícia.
Fa gairebé tres mil anys que llegim els seus versos.
Tres mil anys.
De vegades em pregunto si existeix una mena de memòria que travessa les generacions.
Una memòria que no conserva els fets, sinó les preguntes.
No ho sé.
Però sí que sé que hi ha històries que no deixen de tornar.
Potser perquè nosaltres tampoc no deixem de fer-nos les mateixes preguntes.
Quan llegeixo Homer no ho faig per sentir-me més culta.
Ni perquè sigui un clàssic.
Ni perquè algú hagi decidit que cal llegir-lo.
Hi torno perquè és una bona companyia.
Quan obro L’Odissea no busco un llibre antic.
M’assec una estona al costat d’algú que, fa tres mil anys, també es preguntava què vol dir tornar a casa, perdre’s, esperar, estimar o continuar caminant quan el camí es complica.
Potser per això els clàssics continuen vius.
No perquè tinguin totes les respostes.
Sinó perquè encara fan bones preguntes.
Amb els anys m’he adonat que les coses que més m’interessen tenen una característica en comú.
No s’entenen de seguida.
Passa amb un capitell romànic.
Amb una fotografia.
Amb un paisatge al capvespre.
Amb un plat.
I també amb Homer.
Primer els mires.
Després hi tornes.
I, quan creus que ja els has entès, descobreixes un detall que t’havia passat per alt.
És aleshores quan comencen a parlar.
Potser per això mai no m’han agradat les coses que s’esgoten en una sola lectura.
M’agraden les que encara guarden una pregunta més.
Les que demanen temps.
Les que et conviden a tornar-hi.
Quan era petita em passava una cosa curiosa.
Si a la primera explicació ja havia entès la lliçó, desconnectava.
No perquè no m’interessés.
Al contrari.
Era com si el meu cap comencés una altra conversa.
Mentre la classe continuava, jo em preguntava què hi havia una mica més enllà.
Moltes de les meves millors idees van néixer així.
Potser encara continuo fent el mateix.
Llegeixo.
Miro.
Escolto.
I, quan crec que ja ho he entès, és quan realment comença la conversa.
Potser és això el que fan els clàssics.
No ens estalvien el camí.
No caminen per nosaltres.
Només s’asseuen una estona al nostre costat mentre continuem avançant.
I, mentrestant, compartim el viatge.
