Fins quan estem disposats a no reconèixer que una il·lusió no ens dona per viure?
Ens diuen que hem de perseguir els somnis, que amb esforç i perseverança tot és possible, que no ens hem de rendir. Ho hem sentit tantes vegades que gairebé ens ho hem acabat creient.
Són frases molt boniques, sobretot quan les diu algú que no ha de pagar les nostres factures.
Perquè, per molt que ens agradi allò que fem, la il·lusió no paga les nòmines, ni el lloguer, ni els proveïdors. Tampoc no retorna els diners invertits, ni les hores que hem deixat de dedicar a altres coses. I encara menys ens garanteix que tot acabarà bé.
I, malgrat tot, quina sort que existeixen les il·lusions!
Quan comencem un projecte, acostumem a imaginar com serà. Pensem en allò que volem fer, en les persones que coneixerem, en tot el que podrem construir. Ens imaginem el resultat, gairebé mai el camí.
No pensem en les nits sense dormir, en els números que no surten o en aquella sensació tan desconcertant d’haver treballat molt, d’haver fet les coses tan bé com sabíem i descobrir que, de vegades, això no és suficient.
Pensem, per exemple, en algú que decideix obrir un restaurant. Hi posa els estalvis, moltes hores de feina, coneixement, proves, errors i una bona dosi d’innocència. Pot cuinar bé, tenir una proposta coherent i estimar profundament allò que fa. Però hi ha una cosa que no pot fer: obligar la gent a entrar per la porta.
I si no entra ningú, per molt bé que es cuini, els números no surten.
Així de senzill. I així de complicat.
A vegades sembla que ens faci vergonya reconèixer-ho. Com si admetre que una cosa costa de tirar endavant fos reconèixer que ens hem equivocat.
Però, quan hi has invertit tants anys, no és fàcil mirar-t’ho amb distància. No només hi has posat diners. Hi has posat una part de tu, de la teva manera de pensar i d’entendre la vida. Has renunciat a coses, has pres decisions i, gairebé sense adonar-te’n, has acabat construint la teva rutina al voltant d’aquella primera il·lusió.
I un dia et preguntes: continuo perquè encara hi crec o perquè no sé gaire bé com fer una altra cosa?
No sempre tenim una resposta clara.
Admirem les persones que no es rendeixen. Ens agraden les històries d’aquells que, després de moltes dificultats, finalment se’n surten. Però són les històries que ens expliquen. De tots els que ho han intentat amb les mateixes ganes i no han tingut el mateix resultat, en sabem ben poca cosa.
I potser hauríem de començar a reconèixer que canviar de direcció, a vegades, és molt més difícil que continuar fent el mateix.
La rutina pot arribar a cansar-nos molt, però almenys sabem què ens espera. Canviar significa tornar a començar, tornar a tenir dubtes, tornar a arriscar. I no sempre tenim els diners, les forces o les ganes de fer-ho.
Tampoc no voldria que semblés que defenso plegar a la primera dificultat. Ni molt menys. Hi ha projectes que necessiten temps, d’altres que necessiten canvis i alguns que potser no arribaran mai on havíem imaginat.
El problema és saber distingir-los.
I, mentrestant, passen coses.
Aprenem. Ens equivoquem. Descobrim persones, coneixements, maneres de fer. Ens adonem que hi ha activitats que ens agraden i que ni tan sols sabíem que ens podien interessar.
Potser comences perquè t’agrada cuinar i, amb els anys, descobreixes que també t’agrada investigar, explicar el que has après, compartir idees o ensenyar a altres persones. I penses: mira, això no ho tenia previst.
Perquè les il·lusions també tenen aquesta capacitat de portar-nos a llocs que no havíem imaginat.
De fet, potser una de les coses més interessants de fer-se gran és descobrir que no estem obligats a continuar volent exactament el mateix que volíem fa vint anys.
No som els mateixos. Per sort.
Hi ha coses que abans ens semblaven imprescindibles i ara no ho són tant. I d’altres que no ens havíem plantejat mai i que, de sobte, ens desperten una curiositat enorme.
A mi això m’agrada. M’agrada pensar que encara puc descobrir coses, que encara hi ha idees que em poden entusiasmar, encara que després n’hagi de deixar unes quantes de cara a la paret perquè no és el moment de fer-les realitat.
Algunes s’hi quedaran per sempre. D’altres, potser un dia tornaran a sortir.
I no passa res.
També he pensat sovint en aquella expressió que sentim quan algú treballa fent allò que li agrada: «Quina sort que tens!».
Doncs sí, és una sort. Però depèn de quin dia m’ho preguntin, potser no sabré què contestar.
Perquè hi ha dies que acabes tan cansat que no vols ni sentir parlar de la teva feina. I d’altres que et lleves amb ganes de provar alguna cosa nova, de començar un projecte o de recuperar una idea que feia temps que tenies aparcada.
I totes dues coses són compatibles.
Potser per això, quan penso en la felicitat, em surt una frase una mica contradictòria:
«Utòpicament sóc feliç sempre; realistament sóc feliç quan puc.»
No em sembla poca cosa.
Hem acabat convertint la felicitat en una mena d’objectiu permanent, com si haguéssim de ser feliços a tota hora i, si no ho som, alguna cosa estiguéssim fent malament.
Però la vida no funciona així. Ni les feines, ni els projectes, ni les persones.
Hi ha dies bons, dies dolents i dies que val més no recordar. I això no significa que hàgim perdut la il·lusió.
Potser el que perdem amb els anys és aquella innocència amb què imaginàvem les coses abans de saber què costaven.
La innocència, segurament, desapareix. Els deutes, no sempre.
Però tampoc no voldria renunciar a aquella part de mi que encara s’entusiasma amb una idea nova, que pensa «i si provéssim…?» i que, de tant en tant, necessita que algú li recordi que el dia només té vint-i-quatre hores.
Perquè, al capdavall, les il·lusions no serveixen només per aconseguir allò que ens proposem. També serveixen per posar-nos en moviment, per aprendre, per descobrir què ens agrada i, fins i tot, per adonar-nos que volem fer les coses d’una altra manera.
No totes es faran realitat. Algunes no funcionaran i d’altres ens portaran més maldecaps dels que havíem previst.
Però també n’hi haurà que ens sorprendran.
I crec que això ja és una bona raó per continuar tenint-ne.
Amb els peus a terra, és clar. Que els somnis són molt bonics, però demà també haurem d’obrir la porta i continuar treballant.
