Hi ha una cultura que podem visitar als museus.
I n’hi ha una altra que no surt a cap vitrina.
És la que s’amaga en les cançons populars, en les endevinalles, en els poemes apresos de memòria, en els noms dels camins, en els renoms de les cases, en les paraules que només s’entenen en un poble o en les històries que tornen a les sobretaules una vegada i una altra.
També viu en els gestos.
En la manera de donar la mà.
En la manera de remenar un sofregit.
En una melodia que, de sobte, ens recorda un lloc on potser no hem estat mai, però que sentim com a propi.
Tot això sembla petit.
Però és aquí on habita la cultura invisible.
Fa molts anys vaig conèixer la Georgina Regàs, al Museu de la Confitura de Torrent. Hi havia anat a aprendre a fer melmelades, però en realitat vaig tornar havent après una altra cosa.
Recordo que deia que no amagava cap secret. Que les receptes s’havien de transmetre. Qui les rebia ja les interpretaria. D’una mateixa recepta en naixerien moltes versions, i això no era un problema; era la prova que continuava viva.
Aquella idea no parlava només de cuina.
Parlava de cultura.
Quan algú em demana una recepta a Llépol, primer l’hi explico. Després, si la vol, també l’hi escric.
No tinc la sensació que perdi res.
Al contrari.
Cada persona que la cuini hi posarà les seves mans, la seva cuina, la seva història.
I això és exactament el que espero.
Potser la tradició no consisteix a repetir fidelment el que vam rebre.
Consisteix a comprendre-ho prou bé per poder-ho continuar.
Com les antigues cançons que han anat canviant de veu sense deixar de ser les mateixes.
Com els versos d’Homer abans que fossin escrits.
Com els renoms d’un poble.
Com una recepta.
Quan deixem de transmetre aquestes petites coses, no desapareixen només unes paraules o unes melodies.
Desapareix una manera de mirar el món.
I potser conservar la cultura no és guardar-la.
És confiar-la a algú altre.
