Una vegada, a Sevilla, em vaig asseure en un banc de la plaça d’Espanya.
No feia res en especial.
Mirava.
La plaça era plena de gent, de moviment, de turistes que anaven i venien.
Al cap d’una estona es va acostar una família. Van deixar les bosses i les motxilles al banc on era jo i van començar a preparar-se per fer una fotografia.
El pare va muntar un trípode.
Després, un focus.
La resta s’anava col·locant.
Es movien, tornaven a posar-se, canviaven alguna cosa i ho tornaven a provar.
Recordo que en algun moment vaig mirar el rellotge.
Devien estar gairebé mitja hora preparant-ho tot i una bona estona més fent fotografies.
Fins que van aconseguir la que buscaven.
Llavors van plegar el trípode, van guardar el focus, van recollir les bosses i van marxar.
No sé res més d’aquella família.
No sé d’on venien, què havien fet aquell dia ni què significava per a ells aquella fotografia.
Només sé el que vaig veure.
I recordo una cosa que em va sorprendre.
Quan van acabar, van marxar sense mirar la plaça.
De vegades penso en aquella escena.
Potser perquè m’interessa aquesta necessitat que tenim de conservar els moments.
Jo mateixa faig fotografies constantment.
De la llum.
D’un paisatge.
D’un plat.
D’un racó que, per alguna raó, m’ha fet aturar.
Però una cosa és voler guardar un moment i una altra, potser, necessitar construir-lo perquè sembli el moment que esperàvem viure.
I aquí és on em començo a fer preguntes.
Quan la felicitat es va convertir en una cosa que havíem de demostrar?
Vivim envoltats de moments en què sembla que toca ser feliç.
Les vacances.
Un aniversari.
Nadal.
Cap d’Any.
Sant Joan.
Una Festa Major.
I que consti que jo crec que tot el que es pugui celebrar, s’hauria de celebrar.
Necessitem festes.
Necessitem rituals.
Necessitem trobar-nos, menjar junts, brindar, ballar i fer una mica de soroll.
Però podem decidir quan celebrem.
No sé si podem decidir quan serem feliços.
Pot arribar Cap d’Any i haver estat un dia de merda.
Pots estar enmig d’una Festa Major i no tenir ganes de festa.
O pots tenir un dimarts qualsevol una alegria tan gran que necessitis explicar-la a tothom.
Les emocions tenen aquesta mala educació.
No miren el calendari.
Potser el problema no és mostrar els moments feliços.
Ni fotografiar-los.
Ni compartir-los.
El problema potser comença quan sentim que hem de semblar feliços.
Quan ja no n’hi ha prou amb celebrar.
També hem de demostrar que ens ho estem passant bé.
I no explicar que estem tristos no és fingir.
La intimitat també és una elecció.
Podem tenir un mal dia i continuar sent educats.
Podem no voler explicar-lo.
Podem estar contents i voler compartir aquella alegria amb mig món.
Tot això és real.
El que em costa més és aquesta mena de felicitat obligatòria.
La que arriba amb hora, lloc i fotografia previstos.
Perquè podem preparar la festa.
Podem parar la taula.
Podem posar música.
Podem obrir una ampolla.
Podem reunir tota la gent que estimem.
I tant de bo ho fem moltes vegades.
Però la felicitat…
no sé si es deixa convocar.
