Ahir, quan tancàvem el restaurant, el sol començava a desaparèixer darrere dels camps.
No era una posta de sol extraordinària.
Els arbres eren els de sempre. La piscina continuava al costat. Els cables, el fanal, el camí… res no havia canviat.
I, tanmateix, durant uns minuts vaig tenir la sensació que ho mirava tot per primera vegada.
Em vaig quedar una estona.
No fent fotografies.
No buscant cap explicació.
Només mirant.
O potser no.
Potser, més que mirar, intentava escoltar el que tenia al davant.
Sé que sona estrany.
Com es pot escoltar una cosa que es veu?
No ho sé explicar.
Però hi ha moments en què un paisatge, una olor o un sabor —d’aquells que et fan tancar els ulls per assaborir-los millor— semblen demanar-nos una sola cosa: que ens aturem.
Vivim amb la sensació que perdre el temps és gairebé un defecte.
Sempre hi ha alguna cosa més urgent a fer.
Però, de vegades, tinc la impressió que només quan estem disposats a perdre una estona comencem a parar atenció.
Mirar necessita temps.
I el temps, de vegades, ens deixa veure allò que sempre havia estat allà.
Potser és així com comencem a conèixer de debò el món que ens envolta.
No acumulant informació.
Sinó regalant-li temps.
No tinc cap teoria sobre la bellesa.
Ni sé si aquella posta de sol era més bella que la de qualsevol altre dia.
Només sé que, quan em vaig aturar, vaig descobrir coses que havien estat sempre allà.
Potser la llum no diu res.
Només ens recorda que podem aturar-nos.
