Abans de Llépol hi va haver Els Fruits Saborosos.
En conservo les receptes de les melmelades. En vam arribar a fer desenes de diferents.
Provàvem molt.
Un producte portava a un altre, una recepta a una altra. Si alguna cosa no funcionava, buscàvem com resoldre-la. I si funcionava, moltes vegades encara ens preguntàvem què més podíem fer.
Aquesta manera de treballar sí que me l’he quedada.
N’hi ha d’altres que no.
Els Fruits va començar des del consens. Amb el temps, el consens es va anar convertint en adaptació i em vaig adaptar tant que, en algun moment, la meva veu va acabar desapareixent.
Vaig trigar a adonar-me’n.
No explico gaire més d’aquella etapa. Quan es va acabar vaig pensar que el que havia passat pertanyia a l’àmbit privat, i ho continuo pensant.
Però això no vol dir que no pugui mirar què me n’ha quedat.
Amb els anys també he entès que adaptar-se no és necessàriament renunciar a una idea. Moltes vegades és precisament el que permet que continuï avançant.
Llépol va arribar després, per moltes raons i moltes circumstàncies diferents.
Des del començament volia que anés més enllà d’un obrador de melmelades. Volia un lloc on poder experimentar, cuinar, fer tallers, tastos, cursos, explicar coses.
I pel camí va arribar el restaurant.
Encara que jo em passés anys dient que no érem un restaurant.
Suposo que també necessitava temps per entendre en què s’estava convertint Llépol.
Espai gastronòmic va arribar després, quan aquella definició ens va servir per explicar millor una cosa que ja estava passant.
Amb els anys, el restaurant ha acabat ocupant molt espai, però aquella primera idea encara hi és.
Sobretot la curiositat.
I les ganes d’explicar.
Sempre he cregut que l’educació també és important quan parlem de menjar. No per dir a ningú què li ha d’agradar, sinó perquè conèixer un producte, saber d’on ve, qui el fa o per què té un preu determinat ens dona més criteri per decidir.
Perquè aprendre a conèixer el que mengem també és aprendre a decidir.
Han passat molts anys des d’aquelles primeres melmelades.
Jo he canviat.
Llépol també.
Hi ha coses que he conservat, d’altres que he descartat i algunes que he anat transformant sense gairebé adonar-me’n.
Ara torno a mirar el menú, els horaris, la manera com treballem i algunes idees que fins fa poc em semblaven intocables.
No perquè estiguessin equivocades. Van tenir sentit quan les vam decidir.
Una idea pot haver estat bona sense haver de ser bona per sempre.
Potser tenir una veu pròpia no és fer sempre el mateix.
És saber per què ho canvies.
