Els diumenges a la tarda sembla que desaparegui el cap de setmana.
Ho sé perquè les xarxes s’omplen de gent lamentant-ho. Divendres semblava que hi havia tot el temps del món i diumenge al vespre, misteriosament, ja no en queda res.
Però no és veritat. No ha desaparegut, s’ha convertit en dilluns.
Ja ho diuen de l’energia: no desapareix, es transforma. El que no ens van explicar a l’escola és que també es podia transformar en dilluns.
A la cuina passa una mica el mateix. Desapareixen hores, cebes, cassoles de brou, ampolles de vi, quilos de bolets i, segons el servei, bastanta paciència.
Si tot ha anat bé, s’han convertit en un plat.
I després ve algú i se’l menja.
Vist així, tenir un restaurant és una mica absurd. Ens passem hores transformant coses perquè algú les faci desaparèixer en deu minuts. I, a sobre, si no desapareixen, patim.
Fa uns dies gravava uns musclos. Bé, els musclos hi eren, però el que em va cridar l’atenció va ser el vapor. M’hi vaig acostar per olorar-lo i, quan vaig voler gravar-lo bé, pràcticament ja no hi era.
Les olors encara són pitjors. En sents una, marxa i te n’oblides. Fins que un dia, molts anys després, en sents una de semblant i tornes a una cuina, una casa o una persona que feia temps que no tenies al cap.
I aquí ja no tinc tan clar que les coses desapareguin.
Una recepta canvia, un producte es transforma, una temporada s’acaba. Deixem de cuinar plats que havíem fet centenars de vegades i continuem fent gestos sense recordar qui ens els va ensenyar.
Potser la cuina té memòria.
O potser som nosaltres els que l’anem deixant escampada per les cassoles.
Perquè això de ser efímers, als humans, no ens acaba de convèncer gaire. Diuen que a la vida s’ha d’escriure un llibre, plantar un arbre o tenir un fill. No sé si amb una de les tres n’hi ha prou o s’ha de fer el lot sencer.
Per si de cas, també fem fotografies. Moltes.
Guardem cartes, receptes, objectes, llibres, la vaixella de l’àvia i coses que no sabem ben bé per què guardem, però que tampoc llencem. Expliquem històries. Jo escric aquest Quadern.
Suposo que ens costa acceptar que una cosa pugui passar i prou.
Una fotografia no guarda el moment. En guarda una imatge. Una recepta tampoc guarda aquell plat. El pots tornar a fer exactament igual i no serà el mateix. Escriure sobre algú no el fa tornar. I una història explicada cent vegades segurament ja no és exactament la història que va passar.
Però ho continuem fent.
Potser perquè necessitem deixar constància que allò va existir. O que nosaltres hi érem. Encara que després el record faci el que vulgui amb tot plegat.
I potser també ens equivoquem amb la paraula desaparèixer. Moltes coses simplement canvien de forma.
El diumenge es converteix en dilluns. La ceba en sofregit. El raïm en vi. Les hores de feina en un plat que algú es menjarà en deu minuts.
I el vapor dels musclos…
Bé, el vapor sí que desapareix.
Tampoc cal buscar una teoria per a tot.
