Hi ha dies en què el menjador necessita una mica més de llum.
Abans d’obrir, m’agrada quedar-me un moment mirant per la finestra.
Les gotes van baixant a poc a poc pel vidre.
El carrer sembla més silenciós.
És llavors quan acostumo a canviar la música.
No busco una cançó que s’assembli al dia.
Busco una cançó que l’acompanyi.
Que recordi que, fins i tot quan el cel és gris, encara hi ha una finestra oberta.
Altres dies tot va massa de pressa.
Les cassoles bullen.
Les converses s’acceleren.
El soroll puja un punt.
Aleshores la música baixa el to.
No perquè faci callar el menjador.
Sinó perquè l’ajudi a respirar.
Amb els anys he entès que la música no reflecteix l’ambient.
L’acompanya.
El cuida.
Potser passa el mateix amb moltes de les coses que gairebé no es veuen.
La llum que entra per una finestra.
L’olor que arriba de la cuina.
El ritme amb què surt un plat.
Un silenci.
Una conversa.
Semblen coses petites.
Però, de vegades, n’hi ha prou perquè fem un petit sospir.
D’aquells que ens obliguen a aturar-nos un instant per assaborir aquell moment.
Potser no podem decidir què recordarà cadascú quan marxi.
Però sí que podem cuidar aquests instants.
La resta…
ja formarà part de la història de cadascú.
