Un dilluns qualsevol hauria obert l’ordinador i hauria començat pel seguiment setmanal.
Comandes, números, reserves, xarxes. Mirar què havia passat el cap de setmana, comparar-ho amb l’anterior i començar una altra setmana.
Ahir també ho vaig fer.
Però era l’última vegada que faria aquell seguiment tal com l’havia fet fins ara.
A partir d’aquesta setmana canvien moltes coses a Llépol.
Ho sé des de fa temps. De fet, fa setmanes que hi dono voltes. Hem provat plats, calculat quantitats, buscat noms, canviat preus, pensat com explicar-ho.
Per tant, el canvi no m’hauria d’haver agafat per sorpresa.
I no ho va fer.
El que em va sorprendre va ser una altra cosa.
Quan vaig acabar el seguiment vaig començar a buscar tots els llocs on havíem explicat com funcionava el nostre menú.
La web.
Google.
Les reserves.
Directoris que gairebé havia oblidat que existien.
Entrava, canviava el text, revisava que estigués bé i passava al següent.
Una feina bastant avorrida, si he de dir la veritat.
Però a mesura que anava esborrant una manera d’explicar Llépol i escrivint-ne una altra, vaig començar a veure que el canvi era més gros del que m’havia semblat.
No estàvem canviant quatre plats.
Ni tan sols estàvem canviant només el menú.
Estàvem deixant enrere una manera de fer que ens havia acompanyat durant anys.
I aquests dies, no sé si perquè tinc massa canvis al voltant, hi penso sovint.
N’hi ha que tries.
Els busques perquè alguna cosa ja no acaba de funcionar, perquè tens ganes de provar una altra manera de fer o simplement perquè sents que toca moure’t.
Aquests també fan respecte.
Però tenen una cosa a favor: els has triat tu.
Després hi ha els altres.
Els que no has demanat.
Els que arriben massa aviat, massa de pressa o, simplement, quan no voldries que arribessin.
I amb aquests no sé gaire què es fa.
Potser res.
Al principi, almenys.
Hi ha coses que el cap entén molt abans que la resta de nosaltres.
Suposo que necessitem temps.
El curiós és que uns i altres poden arribar alhora.
Pots estar il·lusionada amb una cosa nova i tenir pena per una altra.
Pots tenir moltes ganes de veure què passarà i, al mateix temps, desitjar que algunes coses es quedessin exactament com estaven.
I no passa res estrany.
És la vida, que no té gaire costum d’esperar que hàgim acabat una cosa abans de començar-ne una altra.
Ahir jo només estava davant de l’ordinador, canviant textos en webs i directoris.
Una cosa darrere l’altra.
I en algun moment vaig deixar de pensar en el menú.
Potser els canvis importants no passen quan les coses canvien.
Potser passen quan comencem a adonar-nos-en.
