No crec que a la vida tinguem grans cops de sort gaire sovint.
Almenys jo no recordo haver-me llevat mai un matí i haver pensat: avui m’ha canviat la vida.
En canvi, mirant enrere, sí que hi trobo moments que van acabar sent importants i que, quan van passar, no ho semblaven gens.
Una persona que entra per primera vegada a Llépol.
Tasta, li agrada i torna.
Un altre dia porta algú.
O en parla.
O simplement continua tornant cada cert temps.
No saps mai fins on pot arribar una cosa tan petita.
A Llépol ens ha passat moltes vegades.
Hem tingut sort amb persones que ens han descobert, amb persones que han parlat de nosaltres i amb molta gent que un dia va venir a menjar i ha continuat tornant.
Algunes han acabat formant part de la història de Llépol sense saber-ho.
Però tampoc no crec gaire a quedar-se assegut esperant que arribi la sort.
En un restaurant pots treballar molt, cuinar bé, cuidar la sala, pensar els plats, canviar el que no funciona i tornar-ho a provar.
Però necessites que algú et miri.
Que et vegi.
Que sàpiga que hi ets.
I a partir d’aquí passen coses que ja no depenen només de tu.
Que algú decideixi venir.
Que en parli a una altra persona.
Que aquell dissabte faci un dia esplèndid o que plogui a bots i barrals.
La reputació, la imatge, el boca-orella, el moment.
Tot compta.
I una part no la pots controlar.
El que sí pots fer és continuar treballant perquè, quan algú miri, hi trobi alguna cosa que valgui la pena mirar.
He tingut molta sort de poder dedicar bona part de la meva vida a una feina que m’agrada.
De treballar per mi mateixa.
De prendre les meves decisions, encertar-les i equivocar-me.
I de continuar tenint il·lusions quan la joventut ja em queda una mica lluny.
Ara Llépol torna a estar en un moment de canvis.
Hem canviat la manera de menjar, estem pensant plats nous, provant coses i explicant-nos d’una altra manera.
No sé què passarà.
Continuarem treballant, això segur.
Però també necessitarem una mica de sort.
Com tothom.
Perquè, al capdavall, pots fer moltes coses perquè et vegin.
Però no pots obligar ningú a mirar.
Que tinguem sort.
