No vaig néixer a l’Alt Camp.
Hi vaig arribar amb tretze anys.
Recordo el primer hivern. Feia tant fred que les basses es van glaçar i ens hi podíem enfilar al damunt.
Recordo les primeres primaveres. Sortia a passejar la Taís, la nostra gossa mestissa del Pirineu, i gairebé sempre tornava amb un manat d’espàrrecs. Quan la Taís descobria algun gat pel carrer Major, jo acabava amb els genolls pelats intentant seguir-la.
Recordo els camins.
Cada setmana en descobria un de nou.
Mirat amb els anys, crec que aquell va ser un dels millors anys de la meva vida.
No perquè aprengués grans coses a l’escola.
Vaig aprendre una altra cosa.
La llibertat.
I, sense adonar-me’n, també vaig començar a estimar un territori.
No només pels camps.
També per la seva gent.
Per les tradicions.
Per una manera diferent de parlar.
Recordo la primera vegada que vaig sentir dir bajoca.
O quan tothom deia naltros i valtros.
Em feia estrany no haver sentit mai aquelles paraules.
Amb els anys vaig entendre que no eren només paraules.
Eren una manera d’explicar un lloc.
Perquè un territori també està fet del nom que donem a les coses.
Igual que està fet dels marges de pedra seca, de les vinyes, dels ametllers, de les oliveres i dels camins.
Tot allò que jo admirava no hi era per casualitat.
Era la feina silenciosa de moltes generacions.
Amb els anys vaig descobrir que els geògrafs en diuen paisatge humanitzat.
A mi m’agrada pensar que és, sobretot, un paisatge estimat.
Potser per això em costa entendre que només recordem la pagesia quan hi ha una sequera o un incendi.
Els pagesos no només produeixen aliments.
També cuiden el paisatge que després tots admirem.
El millor tallafoc és un territori viu.
Un territori treballat.
Un territori estimat.
I això ens compromet a tots.
Perquè només acabem protegint allò que primer hem après a mirar.
Potser estimar un territori no és dir que és el més bonic.
És sentir que també n’ets responsable.
