Fa uns dies discutia amb una persona que coneix molt bé el món del vi.
La conversa havia començat parlant d’algú que, tot i dedicar-se professionalment a una altra cosa, havia decidit tenir el seu propi vi.
No era enòleg, ni havia estudiat enologia. Però tenia una idea, una il·lusió i ganes de tirar-la endavant.
Va buscar raïm, va arribar a un acord per comprar-lo i va encarregar a un enòleg que li elaborés el vi.
Fins aquí, jo no hi veia cap problema.
El meu interlocutor, en canvi, sí.
Per a ell, fer vi és un ofici que requereix coneixement, dedicació i anys de feina. I no li semblava bé que algú que no pertanyia a aquell món pogués vendre un vi com a propi.
Entenc el que vol dir. Una cosa és tenir una idea i una altra és saber elaborar un vi. I no és el mateix fer-lo que encarregar-ne l’elaboració.
Però una cosa no treu necessàriament valor a l’altra.
I, és clar, vaig acabar portant la conversa cap a casa.
—I en el meu cas, què passa? Jo tampoc he estudiat cuina. En teoria, tampoc podria fer la feina que faig?
La conversa em va deixar pensant.
Jo no he estudiat cuina en una escola. He après cuinant, llegint, observant, equivocant-me, parlant amb altres cuiners, escoltant clients, provant i repetint. Sobretot repetint.
I fent milers de plats.
No m’agrada gaire dir que soc autodidacta. Sempre m’ha semblat una paraula estranya, perquè dona a entendre que una persona aprèn sola.
I jo no he après sola.
He après dels llibres, dels companys, dels pagesos, dels clients i de molta gent que probablement ni tan sols sap que m’ha ensenyat alguna cosa.
També he après dels errors. D’aquests, uns quants.
L’única diferència és que no vaig aprendre dins d’una escola. Vaig aprendre dins d’una cuina.
I continuo aprenent.
Però tornem a la pregunta.
Quan pot començar una persona a dir que és cuinera?
Quan acaba els estudis? Quan cobra el primer sou? Quan dirigeix una cuina? Quan porta trenta anys fent-ho?
O quan els altres decideixen reconèixer-li l’ofici?
Perquè aquí hi ha una cosa que em grinyola.
Qui decideix qui és prou bo, prou preparat o prou legítim per fer alguna cosa?
No nego el valor dels estudis. Ni de bon tros. M’hauria agradat tenir una formació culinària més completa i segurament m’hauria estalviat molts errors.
Però tampoc no crec que els coneixements només es puguin adquirir d’una manera.
I encara menys que tenir-los ens doni automàticament el dret de decidir què poden fer els altres.
Tot això em fa pensar en la síndrome de l’impostor.
Sempre se’n parla com d’una manca de confiança en un mateix. Potser en alguns casos ho és.
Però em pregunto si, de vegades, no és simplement que esperem que algú ens doni permís.
Permís per dir que som cuiners, per escriure, per pintar, per fer vi o per començar un projecte.
I qui reparteix aquests permisos?
Perquè jo no recordo haver-ne rebut cap.
També conec persones amb molts títols que dubten constantment del que fan. I persones sense cap diploma que han construït coses extraordinàries.
Això no vol dir que els títols no serveixin. Vol dir que potser no ho expliquen tot.
De fet, com més aprenc, més conscient soc de tot el que encara no sé.
I això no m’impedeix continuar cuinant.
Potser la legitimitat no arriba un dia determinat, amb un diploma, una felicitació o el reconeixement d’algú.
Potser es va construint mentre treballes, mentre reconeixes els teus límits, mentre busques algú que en sap més que tu i mentre intentes fer la feina tan bé com saps.
Encara que sempre es pugui fer millor.
No sé si això resol la discussió sobre el vi.
Segurament no.
Però continuo pensant que defensar un ofici no hauria de significar tancar-ne la porta als altres.
I potser, al final, no es tracta tant de preguntar qui ens dona permís, sinó de saber què fem amb la responsabilitat de començar.
Mentrestant, l’endemà sona el despertador.
I tornes a treballar.
