De petita hi havia una escena que em fascinava.
Quan el meu pare acabava un quadre, mai no el donava per acabat.
El girava de cara a la paret.
Allà hi podia passar dies, setmanes o, de vegades, mesos.
Un dia, sense dir res, el tornava a girar. Jo el mirava des de la porta mig oberta del seu estudi mentre ell observava el quadre a través d’un mirallet.
No deia res.
Només mirava.
Si encara hi trobava alguna cosa que no acabava d’encaixar, el continuava pintant.
Si no, aleshores sí, el donava per acabat.
Durant molts anys vaig pensar que estava deixant reposar el quadre.
Amb el temps he entès que, potser, no era el quadre qui havia de canviar.
Era la mirada.
Vivim en un món que ens empeny a decidir de seguida. A publicar, executar, produir. Com si qualsevol espera fos una pèrdua de temps.
Però hi ha idees que no necessiten més feina.
Necessiten més temps.
El temps també treballa.
Sense que nosaltres ens n’adonem.
De vegades una idea no madura perquè hi pensem més.
Madura perquè vivim una conversa.
Perquè llegim un llibre.
Perquè escoltem una música.
Perquè coneixem una persona.
O, simplement, perquè passa la vida.
Quan tornem a girar aquell quadre, el quadre és el mateix.
Els que ja no som exactament els mateixos som nosaltres.
Des d’aleshores intento fer el mateix amb algunes idees.
No les oblido.
Les deixo també una temporada de cara a la paret.
Quan arriba el seu moment, gairebé sempre són elles les que em tornen a buscar.
