Fa uns dies vaig retrobar un cartell que havia estat penjat a l’entrada de casa quan era petita. No el cartell físic, sinó una fotografia. Feia una pila d’anys que no el veia, però el recordava perfectament. Bé, perfectament no, perquè les paraules me les havia inventat una mica. La memòria és així: conserva el que li sembla i la resta ho reconstrueix amb una seguretat admirable.
Era un cartell feminista, d’aquells anys en què es començaven a qüestionar moltes coses que fins aleshores semblaven inqüestionables. A casa n’hi havia més d’un. No eren decoració, precisament. Eren una declaració d’intencions a l’entrada. Abans de seure al sofà, ja sabies una mica on t’havies ficat.
Els meus pares estaven separats, el meu pare era pintor i l’ambient familiar tenia un punt hippy, progressista i provocador. Eren fills d’una època que estava canviant de pressa, però també havien decidit construir la seva pròpia manera de viure. Amb les seves conviccions, les seves contradiccions i les seves dosis de tossuderia. Sobretot el meu pare. I també la part aragonesa de la meva mare. D’això últim, em temo que n’he heretat força.
Per a mi, aquella era la normalitat. Però créixer en una família poc convencional també significava descobrir que, fora de casa, no tothom vivia de la mateixa manera. A l’escola, on vaig anar des de P3 fins a setè, jo era, entre altres coses, la dels pares separats.
Sabia perfectament que era diferent. Per la família, per la manera de ser i per coses que aleshores no sabia explicar. La dislèxia encara no tenia nom per a mi, i tampoc no entenia gaire per què recordava determinades coses amb tanta facilitat. Però volia encaixar. Formar part del grup sense destacar, sense que les meves particularitats es convertissin en el primer que els altres veiessin de mi.
Després va arribar l’institut. I l’adolescència, que de vegades fa més feina que qualsevol tractat de filosofia i teories vàries.
Vaig passar de portar els cabells molt llargs a dur-los molt curts i de punta. No tenia forats a les orelles per portar arracades, així que me’n vaig fer un. Un de sol. Per què n’havia de fer dos, si només me’n venia de gust un?
Llegia molt i va deixar d’importar-me que els altres ho veiessin. Tenia una llengua una mica massa ràpida, cosa que no sempre jugava a favor meu. I, sobretot, vaig començar a passar olímpicament del que pensessin de mi i de la meva família. No recordo cap gran revelació ni cap moment transcendental davant del mirall. Simplement, va deixar d’importar-me.
Els meus pares havien construït la seva manera de viure. Jo havia crescut en aquell entorn i, quan vaig començar a decidir per mi mateixa, també vaig anar trobant la meva. Sense necessitat de demostrar res. I encara menys de voler ser protagonista.
Amb els anys he tingut filles. I això et permet comprovar, entre altres coses, que totes les teories educatives funcionen meravellosament fins que les poses en pràctica.
Recordo que un any, quan l’Aina feia segon de batxillerat, va arribar el 8 de març i em va preguntar si podia faltar a classe per anar a la manifestació de Tarragona. Li vaig dir que no. No perquè estigués en contra de la manifestació, sinó perquè aquell curs ja s’havien fet moltes vagues i em preocupava que perdés més classes.
—Ah, bueno —va contestar.
I aquí es va acabar la conversa.
L’endemà em vaig passar el dia esperant un comunicat de l’institut que m’informés que la meva filla s’havia saltat les classes. Però no va arribar. Ella havia anat a classe. M’havia fet cas!
Jo, que li havia dit que no, estava convençuda que hi aniria igualment. Als disset anys, ni tan sols hauria preguntat. Hauria anat a la manifestació i després, si calia, ja hauríem discutit. En canvi, ella havia demanat permís, havia rebut una negativa i l’havia acceptada. I encara em va sorprendre.
No sé què diu això de la meva coherència com a mare. Segurament, res de gaire afalagador.
Amb el temps, l’Aina ha après que no és el mateix demanar permís que comunicar una decisió. Si preguntes si pots fer una cosa, has d’estar disposada a sentir que no. Si expliques què has decidit fer i per què, la conversa ja és una altra. Això no significa que sempre tinguem raó ni que puguem fer el que ens doni la gana. Les decisions tenen conseqüències i cadascú ha d’assumir les seves.
Però la meva filla tampoc no tenia cap obligació de rebel·lar-se com ho hauria fet jo. Potser aquell dia va considerar que la meva explicació tenia sentit. O potser, simplement, no li venia de gust discutir amb sa mare. Cosa que, ben mirat, també és força comprensible.
La llibertat no consisteix a portar sempre la contrària. Si fos així, seríem esclaus de la necessitat de desobeir.
He tornat a mirar aquell cartell de l’entrada de casa. Els meus pares el van penjar perquè representava una manera de veure el món. Jo vaig créixer amb ell sense donar-hi gaire importància.
Després va arribar l’adolescència, em vaig tallar els cabells i em vaig fer un forat a l’orella. Amb els anys, vaig tenir filles. I un bon dia em vaig descobrir esperant que una d’elles em desobeís.
No sé si això és una bona definició de llibertat. Però de contradiccions, a casa, sempre n’hem anat ben servits.
