Fa uns dies pensava en les barraques de pedra seca. En tenim moltes per aquestes terres. Algunes restaurades, d’altres mig ensorrades i unes quantes que encara aguanten, ves a saber com, el pas dels anys.
Les conservem perquè són una mostra d’una manera d’enginyar-se-les per construir, perquè expliquen com es treballava la terra i perquè formen part del nostre paisatge.
Però també sospito que hi posem una bona dosi de romanticisme.
Quan les nostres filles eren petites, cada desembre es passaven uns quants dies preguntant a l’Albert si ja havia sentit els tions. Nosaltres anàvem a buscar el nostre en una petita cova, en part feta de pedra seca, que anomenàvem la cova dels tions. Us podeu imaginar el neguit d’aquelles criatures esperant el moment d’anar-lo a trobar.
Evidentment, aquella cova no s’havia construït per guardar tions. Però per a nosaltres tenia un significat que segurament no tenia per a qui l’havia feta.
Amb les barraques passa una cosa semblant. Es van construir per necessitat, no perquè nosaltres les poguéssim admirar. Ara moltes ja no serveixen per al que es van fer, però els hem trobat altres valors: històrics, arquitectònics, paisatgístics i, per què no dir-ho, sentimentals.
L’any 1993 vaig anar a Polònia amb uns amics. Un d’ells era biòleg i ens va portar al bosc de Białowieża, a tocar de Bielorússia, per veure bisons europeus.
I els vam veure. Unes bèsties impressionants. Però el que encara recordo especialment és el bosc.
Vam entrar en una zona d’accés restringit. No podíem sortir del camí ni tocar res. Els arbres queien i es quedaven allà, els troncs es descomponien, en creixien de nous i la vegetació feia la seva.
Polònia ja té un verd diferent del nostre, més blavós, menys groguenc. Però aquell bosc era una altra cosa.
Em va semblar un bosc fantasma. Em va inquietar. Fins i tot recordo tenir la sensació de perdre l’equilibri. No era precisament aquell bosc idíl·lic on t’imagines passejant tranquil·lament.
I, tanmateix, el que es volia preservar era precisament això: que la natura seguís el seu curs amb la mínima intervenció possible.
Ja sé que té ben poca cosa a veure amb el nostre paisatge agrícola. Però em serveix per pensar que conservar no sempre vol dir el mateix. I que una cosa pot tenir valor encara que no ens agradi especialment.
En aquell bosc, deixar que un arbre caigués i es podrís formava part de la conservació. Aquí, si volem conservar una barraca, algú haurà d’anar-hi a posar pedres.
I torno al nostre paisatge.
Les vinyes, les oliveres, els garrofers, els marges i els camins són el resultat de generacions de persones que han treballat i transformat la terra. És el paisatge que coneixem, el que ens resulta familiar. Però no ha estat sempre així.
Què és, doncs, el que li dóna valor?
La seva història? Els records que hi tenim? El que ens aporta avui? La vida que acull?
Segurament una mica de tot.
Penso que el valor d’un paisatge és, sobretot, el que té en el moment actual. El passat també hi posa la seva càrrega, és clar, però no pot ser l’únic motiu per conservar-lo.
Potser ens costa separar el que tenim al davant del que nosaltres hi veiem. Els records, els costums, tot allò que hi hem viscut.
I no sé si sempre cal separar-ho.
Perquè, al capdavall, quan diem que volem conservar un paisatge, què volem conservar exactament? El paisatge o la nostra manera de mirar-lo?
