Fa dies que dono voltes a les Planes. No tant pel que hi ha ara, sinó pel que hi podria haver d’aquí a uns anys.
El nostre paisatge és el resultat de moltes generacions que han anat transformant la terra segons les necessitats de cada moment. Han plantat vinyes, oliveres, garrofers, han construït marges, camins i pallisses. També han arrencat arbres, abandonat conreus i canviat els usos de moltes terres.
Sabem que el paisatge canvia. Sempre ho ha fet.
L’Albert m’explicava que, durant la Guerra Civil, quan les tropes franquistes estaven a punt d’arribar a Vila-rodona, molts habitants es van amagar a les pallisses de les Planes i d’altres indrets del terme. Tenien por que bombardegessin el poble. .
Aquelles construccions, pensades per a les feines del camp, es van convertir en refugis. Avui podem passar pel davant sense imaginar-nos què hi va passar.
Penso en totes les coses que desconeixem dels llocs que ens envolten. I en les que segurament no sabrem mai.
Però tornant al present.
Si el paisatge sempre ha canviat, per què ens costa tant acceptar algunes transformacions? Potser perquè ens agrada tal com és. Potser perquè tenim por de perdre’l. O potser perquè no acabem de veure per què s’ha de canviar.
Imaginem que cal construir un hospital. Segurament acceptaríem perdre una part del paisatge si això permetés oferir un servei necessari a molta gent.
Però, i si es tracta d’un parc logístic?
Aquí la cosa ja no és tan evident. Hi pot haver llocs de treball, activitat econòmica, beneficis per al municipi. Però també hi ha un territori que es transforma, probablement per sempre.
Com ho posem tot a la balança? I qui decideix quant pesa cada cosa?
A més, si hem de transformar el paisatge, com l’hem de transformar?
Hi ha edificis que s’adapten al terreny, que aprofiten els pendents, els materials i les formes del paisatge. D’altres sembla que podrien estar a qualsevol lloc del món.
No es tracta necessàriament d’amagar allò que construïm. Una construcció nova també pot arribar a formar part del paisatge. Però no és el mateix construir en un lloc que construir tenint en compte aquell lloc.
I aquí és quan comencem a parlar del bé comú.
Tothom hi pot estar d’acord. El problema arriba quan hem de decidir què vol dir exactament.
El bé de qui? De quants? Durant quant de temps? I qui té dret a decidir què estem disposats a sacrificar per aconseguir-lo?
No penso que qualsevol transformació sigui dolenta pel simple fet de modificar allò que coneixem. Si els nostres avantpassats haguessin pensat així, segurament el paisatge que avui volem conservar no existiria.
Però tampoc em convenç que qualsevol projecte es pugui justificar només perquè promet activitat econòmica o llocs de treball. Les promeses són una cosa i les conseqüències, una altra.
I encara ens queda el futur.
Parlem de planificar a vint, trenta o cinquanta anys. I està molt bé. Però com podem saber què necessitarem d’aquí a cinquanta anys, si amb prou feines sabem què passarà l’any vinent?
Que consti que no estic dient que no hàgim de planificar. Tot el contrari. Precisament perquè no sabem què passarà, potser hauríem de pensar molt bé quines decisions tenen marxa enrere i quines no.
També ens agradaria poder participar més en les decisions que transformaran el territori on vivim. No perquè tinguem sempre la raó, ni perquè s’hagi de fer necessàriament el que nosaltres volem, sinó perquè també tenim coses a aportar.
I perquè viure en un lloc et dona una perspectiva que no sempre apareix en els plànols.
Una decisió pot ser legítima encara que no hi estiguem d’acord. Però si s’ha arribat a prendre després d’escoltar, discutir i contrastar alternatives, segurament tindrà més fonament. I si, a més, s’ha aconseguit un consens, millor.
Al capdavall, les Planes no són només un espai en un mapa. Formen part d’un paisatge que hem rebut i que, d’una manera o altra, deixarem als qui vindran.
No podem evitar equivocar-nos. Ni podem pretendre que el futur sigui exactament com nosaltres l’imaginem.
Però hi ha una pregunta que em costa treure’m del cap:
Sabent que ens podem equivocar, quins riscos tenim dret a assumir quan les conseqüències de les nostres decisions les hauran de viure els qui vindran darrere nostre?
